El drama continu amb l’habitatge i radiografia de qui desnona a Barcelona
„Espanya va bé“, segur que recordem l’eslògan que va imperar durant els vuit anys de legislatures amb els populars d’Aznar al capdavant (1996- 2004) en plena festa immobiliària. Mirant la vista enrere, encara que poguéssim tenir dubtes sobre l’afirmació, hi havia motius més que suficients per a això, la realitat és que el meme va calar i ens ho vam creure.
Amb l’arribada del govern de Zapatero, va començar a caure la credibilitat sobre aquest fals estat de benestar, la classe treballadora començàvem a sofrir i encara així els socialistes pretenien inculcar-nos un nou meme: «Espanya no va bé, sinó encara millor que abans. Això és benestar, això és lluita contra la pobresa relativa», assegurava orgullós el president, mentre l’atur pujava i pujava fins a arribar, en 2011, a taxes superiors al 22% de la població. En 2012-2013, ja amb Rajoy al capdavant continuaria pujant fins a fregar el 26%. La veritat era al carrer amb més d’un milió i mig d’habitatges amb tots els seus membres actius sense treball, molts sense cap mena de prestació ni atur. Mentre el govern preguntava ”qui va dir crisi?’‘, entre 2007 i 2013, es van llançar més de mig milió d’execucions hipotecàries. Una xifra que no deixarà de créixer fins a superar les vuit-centes mil en 2022, any en què s’ha posat la llavor perquè comencin a remuntar de nou.
Segons les xifres recollides en l’últim informe del Consell General del Poder Judicial, la xifra total de desnonaments en 2022 ha estat de 38.266, la qual cosa és una mitjana de 177 desnonaments. Malgrat el lleu descens respecte a l’any anterior, continuen sent més de trenta-vuit mil mostres de la ineficàcia de la moratòria de desnonaments, existent arran de la pandèmia i prorrogada fins a juliol d’enguany. Amb això, cal tenir en compte que gairebé el 22% de la població viu per sota del llindar de pobresa, segons l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l’Institut Nacional d’Estadística. Sent aquesta última dada sobre estudis realitzats durant l’any 2021 i prenent en consideració que avui dia el cost de la vida està pels núvols, la situació està lluny de minimitzar-se.
De la totalitat dels desnonaments, destacar que Catalunya continua sent el territori que lidera el rànquing de la vergonya. Una dada preocupant és l’augment de les noves execucions hipotecàries registrades (27.874). Amb les actuals pujades desorbitades de l’euríbor i els escassos mecanismes per a evitar que les famílies hipotecades continuïn perdent les seves llars, el futur no pinta bé. Una dada que sol passar desapercebut, interessa fomentar una falsa alarma social per a cuidar els interessos de grans inversors i empreses d’alarmes, és el descens dels judicis verbals per ocupació d’habitatges. Un 20% menys respecte a l’any anterior, mantenint-se la tendència a la baixa que desmunta tot el discurs patrocinat per la dreta i els governs socialistes.
Qui desnona a Barcelona?
Desgranats les dades globals, el 67% dels desnonaments produïts a Catalunya es concentren a la ciutat de Barcelona. Malgrat la importància de disposar d’una anàlisi el més real possible dels desnonaments, les dades oficials publicades són insuficients. La manca d’informació i transparència en aquest àmbit no és una coincidència, més aviat tendeix a amagar el paper que juguen les entitats financeres i els fons d’inversió, operadors privats ja per si mateix opacs. Per aquesta raó, a través de l’ús de dades quantitatives d’informes fets els últims anys per diferents organitzacions, un informe de l’Observatori DESC intenta fer un diagnòstic del mercat immobiliari de Barcelona per a poder mostrar qui desnona a les veïnes de la capital catalana.
Les conclusions del treball, apunten un creixent protagonisme dels grans propietaris i dels “fons voltors”, subratllen la importància d’emprar fonts alternatives de dades, la necessitat de disposar de millors dades desglossades sobre l’estructura de la propietat i de prendre mesures per a fer front a aquesta greu vulneració de drets humans. Amb 55.325 persones (el 3,3% de la població de la ciutat) expulsades de la seva casa per ordre judicial des de 2013 fins a 2021. Les xifres, que coincideixen amb les del propi Ajuntament, mostren una mitjana anual de 1.920 unitats familiars en risc de desnonament ateses amb una cobertura de la intervenció pública del 86% dels desallotjaments practicats, a través del Servei d’Intervenció en situacions de Pèrdua de l’Habitatge i Ocupacions (*SIPHO) i les Oficines d’Habitatge.
La recerca desgrana quines empreses són les que els han impulsat. Blackstone, a través de la seva empresa Budmac Investments, és el responsable del 11,8% dels desnonaments, seguit per la Sareb amb un 11,3%. Els segueix Cerberus amb un 7,3%. Si Blackstone va ser qui va adquirir en 2015 un paquet de 102.055 préstecs provinents de Catalunya Caixa, Cerberus actua a través de Divarian,- també de Promontoria Coliseum Real Estate, SL i Promontoria Coliseum Residential, SL– una societat creada pel BBVA amb l’objectiu d’agrupar la major part de les seves hipoteques impagades, al mateix temps que també es va fer amb el paquet adquirit prèviament pel Banc Sabadell de l’extinta Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM). En el quart lloc trobem Lone Star, amb 2,94%. També hi ha demandes de desnonament promogudes per CaixaBank que es poden referir a béns comprats per Lone Star, l’entitat financera que va articular aquesta altra operació -similar a les ja descrites- i retenint el 20% de la nova societat titular dels habitatges, provinents d’entitats rescatades que l’Estat va adjudicar a CaixaBank. Les societats instrumentals són BuildingCenter, SA i Coral Homes.
Finalment, resulta il·lustratiu el rol d’algunes immobiliàries que busquen grans beneficis a través del turisme i que, segons el Registre de dades de referència, són majoritàriament propietat d’inversors locals. La SOCIMI Optimum o la immobiliària Norvet apareixen com a responsables de desnonaments a la ciutat, usant una operativa diferent dels fons d’inversió, centrada en aquest cas en comprar i reformar edificis a mesura que expulsen els llogaters tradicionals, afavorides per la legislació en matèria d’arrendaments i la revaloració produïda a través dels processos de turistització i gentrificació. Inversors locals i globals es poden connectar en les seves estratègies: per exemple, els propietaris de Optimum van vendre la societat a Cerberus.
L’apropiació dels habitatges per part de fons d’inversió es va fer gràcies a les vulneracions de drets de les persones deutores, com és el cas del dret a retracte del deutor durant el procés legal. El fet que els bancs encara continuïn figurant com a demandants de desnonament té com a objectiu evitar el dret de retracte del deutor, que ve recollit en el Codi Civil, a més d’evitar iniciar un nou procediment de desnonament.
D’aquesta manera, els bancs i els fons d’inversió utilitzen subterfugis per a evitar informar el deutor, ja que la banca va vendre els crèdits hipotecaris a preus extremadament baixos en paquets que agrupen milers d’hipoteques, evitant demorar més temps i recursos amb nous procediments, que serien preceptius en canviar la propietat del demandant.
Aquestes martingales generen un problema processal al fons voltor que va comprar el crèdit, ja que quan s’hagi de promoure un desnonament, el jutjat podria estimar que el fons no tenia legitimació per a plantejar la demanda. Per aquest motiu solen aparèixer els bancs que van vendre els crèdits com a promotors de desnonaments, encara que el titular real del deute sigui un fons oportunista. És molt probable que el pes dels fons com a desnonadors sigui més gran que l’expressat en les estadístiques i que el dels bancs sigui menor.
Els grans propietaris tenen un pes més significatiu en els barris més cèntrics i no hi ha cap barri sense patrimoni d’aquest tipus de propietari. Cal destacar que en 15 barris els grans tenidors privats concentren més del 20% dels habitatges, mentre que tan sols en 4 barris les administracions tenen més del 20% del parc. Una tendència que mostra el rol cada cop major d’aquests grans operadors privats al mercat de l’habitatge així com una paradoxa respecte la insuficient presència pública. Tenint en compte que més del 80% dels desnonaments són de lloguer, és un percentatge proporcionalment elevat tenint en compte que aquests operadors controlen més de la desena part del parc total de la ciutat i la vintena part dels habitatges en lloguer de la ciutat.
L’informe en les seves conclusions, remarca la necesitat d’una major investigació sobre els nivells d’agregació o caracterització més específics que el contrast entre grans i petits tenidors, tenint en compte l’evolució de l’estructura societària en la propietat a la ciutat, així com que els “particulars” o les “immobiliàries” sumen el 46% dels desnonaments a la ciutat, o els “petits tenidors” el 40,2%. Algunes recerques apunten la tendència vers una polarització en l’accés a la propietat, on augmentarien tant les llars sense propietats, com les que en tenen tres o més, essent aquesta un component cada cop més significatiu de la desigualtat de riquesa.
Tenint en compte que gran part dels fons d’inversió internacionals són de naturalesa extractivista i que no tenen la intenció d’esdevenir immobiliàries a llarg termini, sinó obtenir el benefici més gran en el mínim de temps possible, és important endegar més recerca sobre aquests operadors globals, i amb visió comparada, per tal de poder connectar com actuen a cada territori i sector.
En conclusió, el drama de l’habitatge a Barcelona i la radiografia de qui desnona revelen una realitat complexa i preocupant. Els grans propietaris, fons d’inversió i immobiliàries estan jugant un paper clau en aquesta crisi, expulsant a milers de persones de les seves llars sense contemplacions. És essencial continuar investigant i denunciant aquestes pràctiques per a protegir els drets humans i garantir un accés just a l’habitatge per a tothom.